Amb un somriure, tot brilla més fi.
Quan rius, el món balla al teu costat,
Somriu, somriu, la tristor s'ha acabat!
Somriu, somriu, la vida ha començat!
EL CRIT DEL PLANETA
Cantem junts pel Planeta 🌍
– Girem els braços fent un cercle com si abraçéssim el món.
Fem que la pau arribi ja! ✌️
– Alcem els braços cap al cel fent el signe de pau.
Cada dijous a la plaça 🏞️
– Saltet amb els peus junts com si entréssim en un lloc especial.
Veu i cor: tot canviarà! SI!!! 💖
– Posem les mans al cor i després les obrim cap al públic cridant “Sí!”
Hi havia un nen que volia fer un gran jardí, però no sabia per on començar. Cada dia trobava pedres i deixava que es quedessin al camí. Un dia, un avi li va dir: “Si treus una pedra cada dia, el camí serà més clar i el jardí podrà créixer.”
El nen va començar a treure pedres una a una, a regar la llavor i a cuidar les plantes. Amb el temps, el jardí va florir, i cada flor recordava el petit esforç que havia fet cada dia.
Missatge: Les coses importants no passen de cop, sinó amb paciència i constància. Les nostres petites accions tenen impacte en el futur.
El conte de la monita, el lleó i el colibrí
Hi havia una vegada una monita que vivia a la selva. La selva era plena de sons: el cant dels ocells, els rugits dels tigres, el bram dels tapirs i el murmuri del vent entre les fulles.
Un dia, mentre la monita saltava d’arbre en arbre, es va trobar amb un lleó. Al principi es va espantar molt, però ben aviat va veure que aquell lleó era bo i juganer. Van començar a jugar plegats, fent córrer les branques i rient com dos amics de tota la vida.
De sobte, però, van sentir una forta pudor de cremat i van veure una columna de fum que s’alçava entre els arbres.
—Ui, ui, ui... això fa olor d’incendi! —va dir la moneta.
Tots dos van córrer cap allà, i pel camí es van creuar amb molts animals que fugien espantats. El foc s’estenia ràpidament entre els arbres, i tothom intentava salvar-se.
Entre el fum i la calor, van veure un petit colibrí que volava amunt i avall. Anava fins a un llac proper, agafava una goteta d’aigua amb el seu bec i la deixava caure sobre el foc. Després tornava a buscar-ne una altra, una i una altra vegada.
Un elefant, en veure’l, es va posar a riure:
—Ha, ha, ha! Que no veus que amb aquestes gotetes no apagaràs mai el foc?
I el colibrí, sense aturar-se, li va respondre:
—Potser no el podré apagar sol, però jo faig la meva part.
L’elefant es va quedar pensatiu, i finalment va dir:
—Tens raó. Jo també faré la meva part.
Llavors, el lleó i la monita també van voler ajudar. La moneta va tenir una idea:
—Podem fer servir una closca de coco com si fos una galleda!
Van partir un coco, el van omplir d’aigua al llac i, muntada sobre el lleó, la moneta corria endavant i endarrere, buidant el coco sobre les flames.
En veure’ls, altres animals s’hi van afegir: més elefants, més monites, ocells, tapirs... Tots treballant junts, cadascú fent el que podia.
I així, gota a gota, esforç rere esforç, van aconseguir apagar el foc i salvar la selva.
Des d’aquell dia, tothom recorda el petit colibrí, que amb la seva valentia va ensenyar a tots els animals que no importa ser petit si tens un gran cor.
El planeta Enfadat
Hi havia una vegada un planeta llunyà que es deia Enfadat.
Allà la gent sempre discutia i feia guerres per tenir més diners i més poder.
Un dia, una nena va veure per la televisió com uns soldats atacaven un altre país per quedar-se el petroli. Això la va fer estar molt trista.
Va agafar paper i llapis i va escriure una cançó que es deia “L’Arbre de la Pau”.
La cançó deia que, si tothom plantés arbres de pau, el món començaria a canviar.
La nena va pensar tres coses molt importants:
-
Per desfer els embolics, cal cantar, ballar i parlar amb calma.
-
Cal construir un mur imaginari dins del cor: deixar enrere l’odi i obrir portes al futur amb cooperació i amistat.
-
Cal un símbol comú, un signe que uneixi totes les persones que volen un món millor.
I així, el símbol de l’Arbre de la Pau es va escampar per tot arreu.
Cada vegada més gent treballava junts per fer del planeta un lloc just i alegre.
Amb el temps, el planeta Enfadat va començar a somriure.
I tothom li va canviar el nom:
Ara es diu el planeta Content. 🌈💫
El Conte del Gran Embolic
Hi havia una vegada un noi de setze anys que es deia Ton. Aquell estiu, el seu pare li va dir:
—Ton, ja tens edat per aprendre un ofici. Aniràs a ajudar en una ferreteria del barri de Sants.
El Ton estava una mica nerviós, però també content: seria el seu primer dia de feina!
Quan va arribar a la botiga, l’encarregat li va somriure i li va dir:
—Benvingut, Ton! La teva primera tasca és aquesta:
desfer aquest munt de cables que estan tots embolicats.
Quan el noi va veure aquell gran embolic, va pensar:
—Això serà bufar i fer ampolles!
I de seguida va buscar els extrems dels cables i va començar a estirar i estirar. I sí, semblava que el munt s’anava desfent… però també passava una altra cosa:
el nus del mig cada vegada es feia més petit… i més compacte!
Ton va continuar estirant durant hores, fins que l’encarregat va tornar:
—Com ho portes, Ton?
El noi, ja una mica cansat, li va contestar:
—Ara ja no puc treure més cable. Em sembla que només queda tallar el que queda al mig.
L’encarregat va obrir molt els ulls:
—Tallar els cables? Oh, no!
Aquí no tallem res que encara es pugui salvar!
I llavors va passar una cosa que el Ton no oblidaria mai.
Amb molta calma, l’encarregat va agafar el munt de cables i, en comptes d’estirar, va començar a afluixar. Va bellugar el nus amb paciència, com si fes un massatge suau. De mica en mica, els cables es van anar separant i el nus es va fer gran i tou.
—Mira, Ton —va dir ell—.
Quan hi ha un gran embolic, no cal tensar. El secret és distensió. Afluixar, observar i entendre per on passa cada fil.
El Ton ho va provar. Va deixar d’estirar amb força i va començar a moure el nus amb tranquil·litat. I, com per art de màgia…
els cables es van desfer un rere l’altre, fins que no en va quedar cap d’embolicat!
Aquell dia, el Ton va aprendre una lliçó que el va acompanyar tota la vida:
Quan hi ha un embolic —sigui de cables, d’idees, o de persones—, si hi poses més tensió, el nus es fa més fort.
Però si afluixes, observes i tens paciència… tot es pot desfer.
I així, molts anys després, quan el Ton ja tenia seixanta-tres anys i feia el seu últim dia de feina, encara recordava aquella primera lliçó preciosa, i somreia.
Fi.
El Tresor de les Monedes Socials
Hi havia una vegada un poble anomenat Felicitat, on les persones eren conegudes per ser amables i solidàries. A Felicitat, no existien les monedes d'or ni de plata, en el seu lloc, utilitzaven alguna cosa especial anomenada "Monedes Socials". Aquestes monedes no eren com les monedes normals, no tenien un valor en números, sinó que representaven actes de bondat i ajuda.
Al cor de Felicitat, a la plaça principal, es trobava un gran arbre anomenat "L'Arbre de la Comunitat". Cada vegada que algú feia alguna cosa bona per una altra persona, com ajudar a creuar el carrer a una àvia o compartir el berenar amb un amic, rebia una Moneda Social. Aquestes monedes es penjaven en les branques de L'Arbre de la Comunitat perquè tothom les pogués veure.
Un dia, un nen anomenat Lleó va decidir ajudar la seva veïna, la senyora Rosa, a portar la compra a casa. La senyora Rosa estava molt agraïda i li va donar a Lleó una Moneda Social. Lleó estava emocionat i va penjar la seva Moneda Social a L'Arbre de la Comunitat. Ara, el seu acte de bondat formava part de la història de Felicitat.
Amb el temps, L'Arbre de la Comunitat es va omplir de Monedes Socials, brillant amb l'esclat de totes les bones accions que la gent havia realitzat. Els nens i nenes de Felicitat es van adonar de com de special era ajudar els altres i veure la seva Moneda Social penjada a l'arbre.
Poc a poc, el poble de Felicitat es va fer encara més amable i unit. La gent esforçava per fer bones accions cada dia, des d'ajudar a cuidar el jardí d'un veí fins a compartir joguines amb altres nens. Les Monedes Socials es van convertir en el tresor més gran de Felicitat, més valuoses que qualsevol moneda d'or.
Un dia, un fort vent va bufar a través de Felicitat i va tombar L'Arbre de la Comunitat. Les Monedes Socials es van escampar per tot el poble. Però la gent de Felicitat no es va preocupar. En lloc d'això, van treballar junts per recollir totes les Monedes Socials i les van portar al centre del poble, on van construir un monument en forma d'un cor brillant i càlid.
El cor de Monedes Socials recordaria a tothom a Felicitat la importància de ser amables i solidaris. Les Monedes Socials no necessitaven un arbre per ser valioses, el seu veritable valor estava en l'amor i la bondat que compartien entre les persones.
I així, al poble de Felicitat, les Monedes Socials van continuar brillant, recordant a tothom que la veritable riquesa es troba en l'amor i la bondat que compartim amb els altres.
el conte de l'Abiyoyo
Abiyoyo (conte de Pete Seeger) traduït per Ara va de bo
Vet aquí una vegada, en un racó del món on tenia nas tothom, hi havia un nen petit que es deia Joan i que tocava l'ukelele.
I la gent que estava enfeinada, li deia: Joan... Fora d'aquí que ens estàs molestant! Però en Joanet era un cap de trons. Tornava a agafar l'ukelele i sona que sona... Fins que un bon dia, la gent del poble no va poder aguantar més, i li va dir: Tu, Joan, agafa el teu ukelele i toca el dos ara mateix. Fora! Fora! I a puntades de peu el van treure del poble.
Ahhhhhhh! Però no tot s'acaba aquí. El pare d'en Joan també tenia problemes? Sabeu per què? Per què el seu pare era un mag, i a més a més, era un bromista debò, debò... Tenia una vareta màgica a la butxaca, se la treia, a poc a poc, feia: Zip! Zip! Zip! I les coses desapareixien com per art d'encantament... Per exemple, hi havia una persona que estava bevent un vas de, de, de... suc de tronga.
Us agrada el suc de tronga? A mi m'agrada molt. La podreu beure amb mi? Glu, glu, glu, glu, glu...
El pare d'en Joanet arribava es treia la vareta màgica, feia.. Què feia nois i noies? Feia: Zip! Zip! Zip! I en un tres i no res desapareixia la Pepsi-Cola. Per exemple n'hi havia un que estava serrant un tronc: Zup! Zup! Zup! Podeu serrar amb mi? Zup! Zup! Zup! Venia el pare d'en Joan feia amb la vareta màgica: Zip! Zip! Zip! i l'altre de cul a terra.
Bé, un bon dia, la gent es va empipar i li van dir: Tu, pare d'en Joanet, agafa la teva vareta màgica i les teves bromes tan divertides i... Fora! Fora! I a coces i empentes el van treure fora.
Ahhhhhhh! No us he dit que en aquest poblet, poblàs on tothom tenia nas, els vells i les velles solien explicar històries de monstres i gegants molt grossos... I parlaven d'un que es deia Abiyoyo (A-bi-yo-yo). Deien que d'alçada feia dos o tres campanars i que es menjava nens (això no ho crec jo, però ells ho deien).
Doncs bé, un bon dia va aparèixer el sol vermell, vermell com la sang per darrera les muntanyes i enfront del sol es veia una gran ombra, i se sentien uns passos. Stomp! Stomp! Stomp! Podeu fer això amb mi, nens i nenes?
La gent del poble, tan bon punt van veure el monstre es van posar a cridar: Abiyoyo s'apropa! Campi qui pugui! Abiyoyo s'apropa! I corrents, corrents van començar a fugir. Abiyoyo troba un vermell, vermell com la sang, per darrera les muntanyes. Bé, bé, bé, bé! En el meu país. Doncs bé, fa rouuuag! I se les menja totes, totes d'una queixalada.
Troba pel camí un ramat de vaques. Sabeu com fan les vaques? Mu, mu, mu! Doncs bé, fa rouuuag! I se les empassa totes d'una altra queixalada. Imagineu-vos quina boca més grossa havia de tenir aquest descomunal monstre...
Finalment es troba una colla de porcs i pensa, això serà les meves postres i rouuuag! (i en un moment ja són a la panxa). Amb aquests xisclets que feia tremolaven totes les muntanyes dels voltants.
Bé, en aquell precís moment, en Joanet es despertà (Es veu que la nit anterior havien fer una festa...) Es frega els ulls, i diu al seu pare: Ei, papa! Què és aquest soroll que se sent entre els camps? El seu pare escolta atentament i diu: Oh! Fill meu, si és Abiyoyo! Si jo pogués fer-lo seure a terra, trauria la vareta màgia i faria: Zip! Zip! Zip! I desapareixeria com per art d'encantament... En Joanet, va estar un moment vacil·lant i al cap de poc diu: Eh, pare, tinc una diea! Agafa amb una mà, ben fort, l'úkelele, amb l'altra mà agafa al seu pare, el seu pare agafa la varet màgica i corrents, corrents, corrents per entre els camps se'n van cap on estava el monstre. I la gent des de lluny els deia: No us apropeu que us menjarà de viu en viu! Però ells res, no en feien cas.
Mentrestant, Abiyoyo, venia per entre els camps i s'apropava on eren ells.
Ah! Aquest remaleit Abiyoyo... portava unes ungles llargues, llargues... Sabeu per què? Perquè mai no se les tallava. I portava uns peus enganxifosos perquè mai no se'ls rentava i portava un cabell llarg (molt més llarg que el meu) perquè mai no se'l tallava i unes dents groguenques. Sabeu per què? Perquè mai no se les raspallava... I anava a tirar-se contra ell: Rouuuag! Quan el nen... Recordeu com es deia? Agafà l'ukelele i comença: Abiyoyo, Abiyoyo, Abiyoyo, Abiyoyo... Es clar, el monstre mai havia sentit una cançó que parlés d'ell i tan bon punt la va sentir, que una esgarrifosa ganyota li creuà tot el rostre i va començar a dansar: Abiyoyo, Abiyoyo, Abiyoyo, Abiyoyo. En Joanet va anar més de pressa i el gegant: Ah! Ah! Ah! Ah! Fins que va fer un parell de tentines i va caure a terra estabornit.
Aleshores el pare sense fer massa fressa es treu la vareta màgica de la butxaca, fa zip! Zip! Zip! I en un tancar i obrir d'ulls va desaparèixer Abiyoyo com per art d'encantament.
Imagineu-vos l'alegria de la gent del poble... Oh! Abiyoyo ha mort! Ha desaparegut! Se n'ha anat! Ja no hi és! Llavors, van agafar el pare i el nen a collibè i els van dir cap el poble i els van dir: Quedeu-vos, tan s'ens en dóna sentir l'ukelele i veure la vareta màgica. Us estem molt agraïts i tot el poble sencer va cantar... Potser que també la cantéssim nosaltres amb ells... Abiyoyo, Abiyoyo, Abiyoyo, Abiyoyo, Abiyoyo.
