Pes de plom

En la guerra i la post-guerra d'Irak hi va haver més morts per suicidi que morts en combat. Senyors de la guerra, és hora de posar fi a la bogeria humana

Am
Vaig tornar amb el cos sencer,
F
però amb l’ànima feta miques.
C
Tots em diuen que sóc fort,
G
però porto cicatrius que no es veuen.
Am
Vaig veure massa, vaig callar tant,
F
i encara sento els crits a la nit.
C
Em van dir “ets un heroi”,
G
jo només volia fugir del crit.

F
I ara visc amb un pes de plom,
C
dins del cor, dins del cap, dins del son.
G
Sobreviure no em fa lliure, no em fa sencer,
Am
quan em punxa el record del que no vaig fer.
F
Sóc un cos viu amb un cor cansat,
C
que demana perdó a qui ja no hi és.
G
I cada pas pesa com ferro roent...
Am
aquest és el meu combat silenciós.

Am
La guerra no acaba al front,
F
segueix als miralls, als matins freds.
C
Un brindis buit, una rialla falsa,
G
i la culpa que em trenca en secret.
Am
No vaig salvar el meu germà,
F
ni vaig alçar la veu quan calia.
C
Porto noms tatuats al pit,
G
i un silenci que em devora l’alegria.

F
I ara visc amb un pes de plom,
C
dins del cor, dins del cap, dins del son.
G
Sobreviure no em fa lliure, no em fa sencer,
Am
quan em punxa el record del que no vaig fer.
F
Sóc un cos viu amb un cor cansat,
C
que demana perdó a qui ja no hi és.
G
I cada pas pesa com ferro roent...
Am
aquest és el meu combat silenciós.

Dm

Potser un dia em podré mirar als ulls

Am

i perdonar aquell noi que només volia tornar.

F

Però fins llavors, segueixo lluitant

G

amb un fusell invisible: la memòria.

F

I visc amb un pes de plom...

C

No busco glòria, només descans.

G

Quan la nit es fa massa llarga,

Am

penso en ells… i aguanto un dia més.